2 / 2

    La victòria contra França fou celebrada arreu del país i a la celebració s’hi afegí el mateix president del país, Abdoulaye Wade, que concedí festa per commemorar l’esdeveniment. El diari de Dakar Wal Fadjri afirmava en un dels seus articles que “el futbol, pàtria de tots els desheretats del planeta, continua essent una vitrina essencial per aquells que no volen morir en la insignificància” al temps que considerava el futbol com “el rostre humà de la mundialització”. Els èxits senegalesos en matèria de futbol ja s’havien convertit en reclam del president Wade que, després de la classificació del seu país pel mundial, popularitzà el lema “El Senegal que guanya”, un eslògan repetit durant la Copa d’Àfrica de Nacions de principis de 2002 i ara durant un mundial que ha convertit Senegal en l’orgull d’una Àfrica que vibra amb la victòria del colonitzat davant del colonitzador. Volent encarnat també aquestes mateixes essències africanes, el jugador nigerià Kanu afirmava que “per Nigèria i pels nostres aficionats és molt important deixar fora els anglesos”. Kanu pretenia reeditar l’èxit senegalès tot deixant fora Anglaterra, l’antiga potència colonial que mantingué Nigèria sota el seu mandat al llarg del segle XIX i principis del XX.

9. El nacionalfutbolisme espanyol

    Un dels exemples paradigmàtics de la instrumentalització política del futbol per tal de consolidar un projecte nacional ens arriba de la mà del govern espanyol. Com tradicionalment han fet els estats amb problemàtiques nacionals internes, Espanya aprofitava el futbol com a element de cohesió i d’apuntalament del seu projecte nacional. Camacho, el seleccionador espanyol, també hi contribuïa quan després de derrotar a Eslovènia (una “potència” d’escassament dos milions d’habitants) afirmava que “toda España está orgullosa de nosotros”. Aznar, a mesura que les victòries espanyoles avançaven (Eslovènia, Paraguai, Sudàfrica i Irlanda), es mostrava cada cop més satisfet de la histèria espanyolista que el futbol despertava i arribava fins al punt d’utilitzar un símil futbolístic per combatre la convocatòria sindical de vaga pel 20 de juny tot afirmant que “este partido lo vamos a ganar”. La Razón, recollint el seu testimoni, obria en portada amb una fotografia trucada on al cos del porter Iker Casillas s’hi havia afegir la cara del president espanyol i acompanyat del titular “Aznar paró el penalti”.

    Però el principal exponent d’aquest nacionalfutbolisme espanyol, al marge dels incontinents comentaristes, fou l’esperpèntic alcalde d’Aranjuez, José María Cepeda, qui, després de la victòria espanyola contra Paraguai i en la celebració de la nit de l’esport a la seva localitat, declarava: “España ha ganado a Paraguay con tres goles del Real Madrid [en referència als gols dels madridistes Hierro i Morientes] y uno en contra de un polaco [referint-se al gol en pròpia porta del català Carles Puyol]”.

    Només la batalladora Corea aconseguí esguerrar la festa al govern espanyol. El mateix dia de la cimera de la Unió Europea de Sevilla, la darrera sota presidència espanyola, Aznar havia de veure com la seva selecció no podia vèncer la coreana. En acabar la cimera, el president espanyol afirmaria que la cimera havia quedat enfosquida per “raons esportives”. Abans, i tot mirant el partit, Aznar havia deixat escapar un “coño” davant d’una ocasió perduda, en acabar, el marcador reflectia els gols que havia marcat Espanya tot i que en aquesta ocasió el president no ho digués: “cero patatero”.

    El nacionalfutbolisme, com ja feia el franquisme, s’aferrà després de la derrota a un suposat contuberni estranger que havia provocat la desfeta espanyola. Si durant el Festival d’Eurovisió, l’anterior debacle nacional, tothom s’omplia la boca parlant de la “connexió bàltica”, ara les ires es dirigien contra la FIFA i la “gran” Trinitat i Tobago. Espanya amagava així les seves vergonyes.

10. La continuació de la política per d’altres mitjans

    El futbol ha tingut històricament una important significació política, que, com no podia ser d’una altra forma, s’ha vist corroborada durant l’edició de la copa del món de 2002. El futbol ha estat present al centre del debat polític durant aquest darrer mes. En són un bon exemple les cimeres internacionals que s’han realitzat durant aquest període. Durant la Cimera d’Alimentació de la FAO, celebrada a Roma, el futbol es convertí en protagonista quan el president italià, Silvio Berlusconi, s’absentà de la reunió per seguir un partit de la selecció italiana, en el que per a molts fou un exemple de la importància que el líder conservador italià concedia a la trobada. També durant la cimera de la FAO, però en un to més distès, el president sudafricà Thabo Mbeki sol·licità a Aznar un empat entre les seves respectives seleccions per tal d’accedir ambdues a la segona fase del mundial. El futbol era, doncs, un tema estrella d’una cimera que havia d’arreglar, o si més no intentar-ho, l’important problema de la fam al món.

    La següent cita internacional fou la cimera de caps d’estat i de govern de la Unió Europea celebrada a Sevilla entre els dies 21 i 22 de juny. El canceller alemany Gerard Schröder també preferí mirar el partit de la seva selecció contra els Estats Units que no pas assistir a un debat amb els seus homòlegs sobre les reformes comunitàries. Aznar, després de la derrota d’Espanya, fou consolat per la resta de presidents, tot just un dia després que el president espanyol hagués rebut a Tony Blair amb un cortès “sorry” després de la derrota anglesa davant el Brasil. Fou tant futbolística aquesta cimera que el mateix Aznar, el president amfitrió, adduí “els aspectes esportius”, en referència al mundial, com la nota negativa, negativa per la derrota d’Espanya, s’entèn, que havia entelat el seu desenvolupament.

    La següent trobada del G8 també tingué al futbol de protagonista. Schröder, de coneguda afecció pel futbol, tornà a repetir les imatges de la cimera de Sevilla tot celebrant la victòria alemanya enfront de Corea. El fet que la resta de països participants ja no tinguessin representants al mundial feu, però, que els partits no es seguissin amb tanta passió.

    Tot i així, aquestes trobades posaven de relleu la importància política del futbol, com també ho feien les declaracions del secretari general de la ONU, Kofi Anan, mostrant-se satisfet pel desenvolupament del que ell anomenava “mundial dels desafavorits” pel bon paper de seleccions com el Senegal o Turquia.

    Molts dels països participants també visqueren amb una especial intensitat política l’esdevenir de la seva selecció en el mundial. A continuació n’exposarem algunes mostres per tal d’evidenciar novament el rol polític del futbol.

    França acollí amb reaccions diverses la seva prompta eliminació. Mentre el president Chirac i els primer ministre Raffarin pretenien consolar els jugadors i donar-los ànims per superar el fracàs, l’extrema dreta aprofitava l’ocasió per atacar la concepció multiètnica de França que fins aleshores havia representat la selecció. Jean-Yves Le Gallou, número 2 de l’escissió del Front Nacional liderada per Bruno Mégret i anomenada Moviment Nacional Republicà (MNR) afirmava després de la derrota que “el resultat ridícul i humiliant de França acaba amb la propaganda immigracionista desencadenada durant el mundial de 1998” per afegir-hi a continuació que “la victòria de Dinamarca és simbòlica ja que és un equip europeu i arrelat, que defensa els colors d’un país que ha recuperat l’orgull nacional, que elimina una França gris i fictícia. A més acaba amb el dogma de la superioritat de les societats multiètniques”. Una derrota que servia perfectament a la concepció que de França cerca l’extrema dreta del FN i el MNR, una França que perd ja que quan aquesta guanya, com en el mundial de 1998, el seu discurs queda buit de sentit i sense audiència per l’orgull i l’alegria que provoca la victòria.

    A Alemanya el futbol també ha ocupat durant el mundial la primera escena política. En plena precampanya electoral per les eleccions del proper 22 de setembre i amb un Schröder abocat amb la seva selecció, l’oposició, liderada pel democristià Edmund Stoiber, membre del consell d’administració del Bayern de Munic, també ha volgut donar mostres d’apassionar-se amb les victòries de la selecció teutona.

    Tots dos estigueren presents a la final del mundial al Japó que es convertí en escenari d’un nou acte de precampanya.

    A Itàlia, la eliminació davant de Corea i les actuacions arbitrals provocaren una onada d’indignació política que arribà al parlament. A la cambra italiana, tots els partits polítics, des de Refundació Comunista a l’Aliança Nacional, sol·licitaren de forma unànime la dimissió de Franco Carraro, el president de la Federació Italiana de Futbol, per no haver sabut defensar les interessos d’Itàlia davant de la FIFA. Aquesta qüestió serví també per la batalla entre partits. Marco Rizzo, portaveu dels comunistes a la Cambra, afirmà que “el que ha passat en aquest mundial demostra la greu inconsistència del nostre país en el terreny internacional”. L’expresident Francesco Cossiga suggerí que Itàlia abandonés les competicions internacionals en cas que no existissin garanties de la imparcialitat dels àrbitres. I els diputats de Forza Italia, per la seva part, concloïen que per tornar l’orgull als italians calia que, com havia passat amb el Ministeri d’Afers Exteriors, el president Silvio Berlusconi assumís el comandament de la federació de futbol.

    Molts altres eren també els països en els quals el futbol es situava a primera fila de l’escena política. A Corea, amb eleccions previstes per a la fi de 2002, el president Dae-Jung i el candidat opositor Hoy-Chang, rivalitzaven als estadis per tal d’augmentar la seva popularitat; mentre que el president de la Federació Coreana de Futbol, també aspirant a la presidència, segons la premsa japonesa, aprofitava els “red devils”, els famosos aficionats coreans, com a lobby polític favorable, en un futur, als seus interessos. A Rússia, els nacionalistes apel·laven, abans del partit contra el Japó, a la batalla de Port-Arthur de 1905, una derrota desastrosa de les tropes russes contra les japoneses, i al conflicte territorial entre ambdós països per les illes Kouriles. A Turquia, en un clima de passió desbordada, s’aprofitava el futbol com a foment de la integració dels kurds en el projecte nacional turc al temps que el govern declarava festa nacional el dia de la semifinal contra el Brasil. A Argentina, la decepció de l’eliminació impedia que el futbol servís per tapar les misèries econòmiques d’un país que, com deia Valdano, ja només pot dipositar els seus somnis i les seves esperances en el tango i en el futbol.

    La dimensió política del futbol arribava fins i tot a països que no participaren en el mundial. Bolívia hagué de retardar l’obertura dels seus col·legis electorals durant les eleccions generals davant del temor que la retransmissió de la final de mundial per televisió provoqués un absentisme general als centres de votació. A l’Índia, el fet que la copa del món fos retransmesa per un canal de televisió el senyal del qual no era captat a tot el país motivà la protesta del Partit Comunista Indi Marxista que organitzà manifestacions contra les autoritats al·legant aquest motiu. A Israel, el diari dretà Yediot Aharonot publicava un article on advocava per una victòria mundialista d’un país amic d’Israel entre els quals citava els Estats Units, Equador, Mèxic i Costa Rica, tot adduint que la resta de participants havien comès algun greuge contra el poble jueu o l’estat d’Israel. El deliri del cronista israelià Shaul Tzedaka arribava fins al punt de comentar de la següent forma l’Alemanya-Aràbia Saudita de la primera fase: “No em saben gens de greu els vuit gols marcats pels alemanys als saudites durant el partit que ha oposat els descendents dels nostres antics genocides amb els qui avui somnien exterminar-nos”. L’article corroborava, mentre els tancs israelians continuaven la seva ofensiva contra les localitats palestines, que el futbol és la continuació de la política per altres mitjans.

| Inicio |

	http://www.efdeportes.com/ · FreeFind
revista digital · Año 8 · N° 51 | Buenos Aires, Agosto 2002   © 1997-2002 Derechos reservados